Vaga general, el 14 de novembre

En defensa dels drets laborals i socials i de l’estat social, la justícia i la igualtat

La Constitució proclama un estat social i democràtic de dret i propugna com a valors superiors la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.

Des que va començar la crisi econòmica, l’acció dels governs de l’Estat espanyol, de la Generalitat i de les institucions europees no ha cessat d’atacar els pilars constitucionals de l’estat social, amb un seguit de mesures que no han fet sinó augmentar la situació d’empobriment de moltes persones i famílies en benefici del poder econòmic.

Les reformes laborals i de la funció pública, la modificació de la normativa de les prestacions i la protecció social i de garantia salarial, el rescat a les entitats financeres, la disminució del pressupost per a la sanitat, per a l’educació i per als ajuts socials, el règim de desnonaments… són mesures que minen de manera directa per la via legislativa i/o pseudolegislativa l’estat social que entre tots hem anat construint, amb molts esforços i sacrificis des de la promulgació de la Constitució i durant el posterior període democràtic.

Estem vivint violacions sistemàtiques dels principis de llibertat sindical i del dret de negociació col·lectiva. Es deixen sense efecte, o són modificats de manera unilateral pels empresaris, pactes sindicals que han nascut de la negociació col·lectiva. Les reformes laborals i de l’Estatut bàsic de l’empleat públic permeten que l’empresa, amb poca justificació, i les administracions públiques, per raons sobrevingudes, modifiquin el que ja s’havia pactat. La utilització de la llei formal i, a vegades, la mera potestat reglamentària per alterar tot el nostre sistema jurídic està posant en evidència que la nostra Constitució s’està convertint en una constitució formal, els drets fonamentals de la qual van a càrrec d’aquesta realitat legislativa ordinària, que canvia dia a dia. La CE ja no modula la legalitat ordinària, sinó a la inversa.

També es vulneren els principis constitucionals d’igualtat i de justícia quan l’actual Govern espanyol pretén imposar taxes a l’hora d’interposar plets o recursos, i vol dur a terme reformes antisocials del Codi penal (la criminalització dels perceptors de prestacions socials, l’establiment de la cadena perpètua de facto per a determinats delictes, el tractament benèvol de les conductes de frau fiscal, etc.).

La igualtat davant la justícia també és atacada quan es pretén que el ciutadà pagui taxes (diguem-ne taxa o diguem-ne preu) per acudir als tribunals o per accedir als recursos judicials. A l’anterior, s’hi uneix el criteri de pagament del cost del judici en cas de perdre’l, la qual cosa suposa un determinat model d’impartir  justícia per a qui pugui pagar-la, com està succeint a la resta de serveis públics. En definitiva, s’ignora la condició de servei públic de la justícia i es pretén que deixi de ser un dret tutelat de forma efectiva, posant obstacles a qui no se la pugui pagar.

S’ha deixat la ciutadania sense feina (l’atur no fa més que augmentar), i s’ha abandonat la majoria de la població a la sort i a la cruesa dels mercats, i, cada cop, té menys credibilitat l’excusa de l’ocupabilitat a qualsevol preu com a justificació de les constants retallades i reformes laborals. La institucionalització de l’empresa com el màxim bé individual i col·lectiu, fent-la destinatària de tots els beneficis de la reforma laboral, està conduint a una instrumentalització de la persona com a mera eina de treball d’un sol ús i amb una subordinació a l’empresa impossible de justificar sota valors de dignitat personal.

L’educació i la sanitat públiques es volen convertir en simples prestacions de subsistència. Els pressupostos s’elaboren en funció del deute amb una manera de procedir absolutament hipòcrita: la finalitat (ajudar la banca) justifica els mitjans (empobrir la població i despullar-la de drets fonamentals).

En definitiva, es deixen de banda les premisses de l’estat social: les classes dirigents no tenen cap voluntat de repartir la seva riquesa ni els seus recursos per aconseguir un món més just. De fet, la crisi s’està utilitzant per canviar el nostre model d’estat social per un estat neoliberal en la seva essència més pura, el que comporta canviar tot el sistema de relacions laborals cap al sempitern tema de l’autonomia individual i la igualtat entre les parts, el que no deixa de ser una gran farsa jurídica.

S’insulta la nostra intel·ligència quan se’ns diu que s’abarateixen les indemnitzacions per acomiadament per crear ocupació, que es rebaixen les prestacions d’atur per incentivar la recerca de feina, quan es limiten les cobertures socials en temps de necessitats com els actuals i se’ns diu que “ens fotem”, quan ens intenten fer creure que els pressupostos generals del 2013 són els més socials de la història de la democràcia, etc. Els governants actuals, ja siguin de l’Estat, de la Generalitat o de les institucions europees, governen al marge dels programes per als quals van ser escollits i en contra dels interessos de la majoria ciutadana que els va elegir.

Tenim l’obligació moral de defensar els nostres drets i cal que els exercim amb força; drets que es van aconseguir amb una perllongada lluita del moviment obrer. Hem de tornar a lluitar per defensar aquests drets fonamentals abans no es quedin despullats per la via dels fets.

Un d’aquests drets fonamentals és el dret de vaga. El 14 de novembre hi ha una convocatòria de vaga general feta pels sindicats, que té el suport de nombroses entitats i plataformes ciutadanes i també dels sotasignats, els quals volem fer una crida a la ciutadania perquè secundi aquesta jornada i participi en les manifestacions convocades per a aquest dia.